Praxinoscopi

Un praxinoscopi (del grec praxis (moviment) i skopein (examinar, mirar)) és una joguina òptica, un giny d'animació inventat per Charles-Émile Reynaud el 1876 (patent del 1877).^[1]

El praxinoscopi és constituït per un tambor giratori, un cilindre central immòbil envoltat de miralls acoblats i una tira de 12 dibuixos fixada a la part interior del tambor que componen un moviment cíclic; de manera que quan gira el tambor, si es mira un dels miralls de l'interior, la successió d'imatges crea la impressió de moviment. Es tracta d'una versió perfeccionada del zoòtrop de William George Horner, les ranures d'aquell s'han substituït per 12 miralls rectangulars que reflecteixen cadascuna de les imatges de la tira de dibuixos. L'angle que existeix entre el mirall que reflecteix el fotograma i el següent actua com a obturador. A diferència de les escletxes del zoòtrop de Horner, els miralls de Reynaud generen sensació de moviment menys sobtat i amb millor visibilitat i més lluminositat, gràcies a l'eliminació del temps d'obturació.^[2][3]

El praxinoscopi va rebre una menció a l'Exposició Universal de París del 1878 i va tenir força èxit comercial, per la qual cosa va ser la base per altres invencions de Reynaud com el praxinoscopi-teatre (1879), la toupie fantoche (1879),^[3] el praxinoscopi projector i el teatre òptic.

Aquest invent serà cabdal per arribar a la invenció del cinema, ja que es va aconseguir dotar de moviment a les imatges estàtiques, tot i que no es tractaven de fotografies, sinó de dibuixos. La base tècnica per aconseguir aquesta sensació de moviment serà l'obturació, la qual també es tindrà molt en compte quan els germans Lumière inventin el cinematògraf.^[3]